Lliure i sense presses

Cristina Hernanz

  • Estudi
  • Cristina Hernanz
  • Client
  • Tinedo
  • Any
  • 2016
  • Tècniques
  • Quatricomia
  • Tintas directas

En el treball de Cristina Hernanz, nocions com cultura, llibertat i coherència són tan importants com explorar, escoltar i repensar. La seva aproximació al disseny i al packaging és valenta, sistemàtica i compromesa. Sempre molt a prop de la literatura i la paraula, cita un text de Richard Sennett per il·lustrar quelcom que és central en el seu treball: la recerca del caràcter de cada projecte.

“Els vells parlants de l’anglès, i sens dubte els escriptors de l’antigor, tenien perfectament clar el significat del terme caràcter: el valor ètic que atribuïm als nostres desitjos i a les nostres relacions amb els altres. Horaci, per exemple, escriu que el caràcter d’un home depèn de les seves relacions amb el món. En aquest sentit, caràcter és una paraula que comprèn més coses que el mot personalitat, un terme més modern referit a desitjos i sentiments que poden existir dins de nosaltres sense que ningú més ho sàpiga.”

Aquestes paraules ressonen amb força en el programa gràfic de les etiquetes de Tinedo. És un projecte molt personal –en línia amb la identitat d’aquest celler de la Manxa– que té com a resultat una imatge singular, curulla de significat i emoció.

Amb Tinedo emprens un camí poc explorat en el packaging de vins, a cavall entre l’art contemporani, el collage fotogràfic i la intervenció gràfica experimental. Com descriuries aquestes etiquetes? Les paraules clau són llibertat i coherència. Busquem que tots els elements aportin significat, més críptic o més explícit, i que junts configurin un sistema. Volem transmetre que el vi és la terra i la gent que la treballa, però també qui se’l beu, perquè és una part imprescindible del procés.
Per descomptat, hi ha una part comercial, el vi s’ha de vendre i és complicat cridar l’atenció en un lineal o en una fira. Actualment hi ha un desbordament d’il·lustracions; algunes són bellíssimes, d’altres semblen menys adequades, altres xisclen. Amb Tinedo volem cridar l’atenció sense xisclar, apel·lant a la intel·ligència, a una sorpresa tranquil·la, i que faci pensar. En el seu moment ens vam plantejar una cosa purament tipogràfica, però ens va sortir aquest camí d’il·lustració gràfica, amb elements potents, menys orgànica.

Zoom in Lliure i sense presses
Un camí creatiu que vol apel·lar a la intel·ligència
Zoom in Lliure i sense presses
Un camí creatiu que vol apel·lar a la intel·ligència
Zoom in Lliure i sense presses
Un camí creatiu que vol apel·lar a la intel·ligència
Zoom in Lliure i sense presses
Un camí creatiu que vol apel·lar a la intel·ligència

S’endevina una gran rellevància en els breus textos que apareixen en les etiquetes. Quina història tener? Són petits fragments de Blackout, el poema collage de Nanni Balestrini. La frase “I si hi fossis tu, també” trasllada la sensació de compartir, però també de llibertat en aquest fet de compartir.
A més, en tot el treball amb Tinedo hi ha sempre una part textual no explícita: “Una altra Manxa és possible”. La referència al Quixot és constant: “La llibertat, Sancho, és un dels més preciosos dons que als homes van donar els cels”. Tota l’obra de Cervantes és un cant a la llibertat. D’altra banda, m’han comentat, i amb raó, que el resultat reflecteix un context molt heteronormatiu. Crec que és perquè mostrem un món molt personal, amb materials de gran càrrega afectiva, protagonitzat per en Manuel i la Yolanda, els amos de Tinedo, fotografiats pel mateix Manuel. I, sí, són una parella heterosexual.

Pel que fa al projecte i l’encàrrec, com es va desenvolupar el treball? Les claus són clares: honestedat, comunicació cultural, respecte. Només teníem un condicionant: un dels vins, que era un redisseny, s’havia de dir Básico. Vam començar pel nom: Max. És un homenatge al pare d’en Manuel, en Máximo, i com a nom funciona en tots els idiomes, permet una bona representació gràfica i és un personatge. Tinedo sempre té personatges, i els anteriors eren femenins.
El procés sempre és el mateix. Fem mil esbossos, en línies diferents, totes relacionades entre elles conceptualment. Compartim idees i, a la fi, quedem per escollir la línia sobre la qual treballem. Posem totes les etiquetes sobre les ampolles i decidim cap on anirem. A partir d’aquí, comença el disseny final, sense presses. Si sorgeix alguna cosa millor pel camí, no hi ha cap problema a tornar a començar.

Com és un client que permet i, fins i tot, estimula aquest tipus de projecte? En Manuel és creatiu, generós i valent. També toca de peus a terra i és humil. És un gran fotògraf aficionat, cosa que ens permet treballar amb material propi. Des del primer moment vam decidir crear un món personal que poguéssim anar variant. Crec que no només s’ha de dissenyar per als consumidors, sinó també per als clients, s’han de sentir feliços amb la seva imatge, sentir-s’hi reflectits. Al principi tothom li deia que era boig, que aquella gràfica l’arruïnaria. Però en Manuel no només confia en mi, sinó que sovint va més enllà i l’hem de frenar. L’esforç constant per no treballar sobre allò que és massa obvi és un plaer i té una recompensa. Mai no creem cap element, per mínim que sembli, sense donar-li una altra volta, sense intentar que sigui únic.

Quins són els teus referents gràfics i visuals? Em resulta més fàcil començar parlant de referents no gràfics: la literatura, la paraula, la música, la pintura. Les sensacions, les imatges emocionals. Com el vent entre les fulles i l’herba, una imatge que no sé si és d’abans o de després d’haver llegit El fantasma de Canterville o L’arpa d’herba, de Truman Capote, i d’haver vist L’imperi de les llums, de Magritte.
Com a referents gràfics, de sobte miro sense parar Werner Jeker, Hort, Les Graphiquants, després em fascina Experimental Jetset o M/M (Paris). Visito trendlist.org quan sento que m’estic deixant impregnar per la tendència per evitar-la, però també hi descobreixo dissenyadors interessants. Pel que fa a les etiquetes de vi, els daurats no daurats de Tinedo tenen molt a veure amb un vi de Xavier Bas que vaig veure a ProWein. Les primeres que vam fer tenen molt d’una etiqueta de Mash. M’agraden moltíssim Eduardo del Fraile, Joan Josep Bertran i el seu 8, Bendita Gloria amb aquell disseny específic i tan ben fet. Les etiquetes de Fernando Gutiérrez per a Telmo Rodríguez, la envoltant de Moruba a De Bardos…
El meu mestre ha estat en Gabriel Martínez, de LSDspace. Amb ell i amb la Sonia Díez vam definir tot el treball d’identitat de Tinedo.

Què és el que et crida més l’atenció d’una etiqueta? Que sigui intel·ligent, que no xiscli, que no sigui aleatòria ni anecdòtica, que no sigui “només bonica”, encara que si és “només molt bonica” pot ser meravellosa. M’interessa que, si té il·lustració, no estigui separada de l’etiqueta. Que la tipografia sigui perfecta. N’afegeixo algunes més: les de Tomàs Cusiné, 4kilos, López de Haro, Matsu, l’ambient del Nunci d’Eumogràfic… Impossible fer-ne una llista completa.

Tornem a les etiquetes de Tinedo: com s’han imprès? Són molt senzilles pel que fa a efectes. La sèrie Básico, Max i Max Origen porta una cinquena tinta directa de to verdós. En Manuel tenia ganes de provar amb daurats i jo era reticent a la idea, no em semblava que casés amb el caràcter de Tinedo. Vam trobar aquesta solució de “daurat no daurat” que ens va agradar als dos. A Vidal & Armadans van afegir una goteta d’or pur a aquell verd i va quedar un color llautó com el que havíem somiat.

Quin paper juga la impressió en la construcció del missatge?  Fonamental. Una etiqueta mal impresa –tots hi hem passat– produeix un efecte de deixadesa, de mala qualitat. En el cas de les etiquetes amb il·lustracions, queden empastades o poden tenir viratges de color molt estranys, braços que semblen de robot o cares grogues o verdes… Una etiqueta ben impresa produeix un plaer gairebé subliminal. En agafar-la, s’adapta millor a la mà.